Article d'opinió de Jordi Salguero.
El deute ha estat històricament una eina de sotmetiment d’una gran part del poble a favor d’una minoria privilegiada. En els nostres dies, segueix sent molt semblant, amb una important diferència, “el deute” agregat que existeix ha pres unes dimensions desorbitades, com mai a la història s’havia donat mai. Actualment diversos estudis (no oficials) situen el deute a l’estat espanyol no gaire lluny del 400% del PIB. La major part d’aquest és privat, entenent privat com el que contrauen empreses privades i famílies, essent el dels primers molt majors al dels segons. El deute públic és “solament” d’un 70% del PIB, això equival a dir que el que deu l’administració publica espanyola és el 70% del que produeix en tot un any.
Els creditors d’aquest deutes son diferents segons sigui públic o privat, així doncs podem identificar el creditor de les famílies i també de la gran majoria d’empreses com els bancs o les antigues caixes, que ara son també bancs. En canvi els grans creditors dels estats i els bancs, a nivell mundial, son grans concentracions de capitals com ho son fons d’inversions, “hedge founds” i altres fons nacionals de diferents països com Noruega o Xina o be d’altres països que disposen de grans reserves de petroli que els acaben portant a grans concentracions de riquesa gràcies als anomenats “petrodòlars”. En el cas espanyol també han tingut un gran pes bancs europeus sobretot d’Alemanya, França, Holanda, entre altres. Per altra banda també hi juga un paper important els Bancs centrals (FED als EUA o BCE a Europa) i en menor mesura organismes internacionals com el FMI els quals poden disposar “fàcilment” de diners per prestar-los en forma de crèdits a països “necessitats” o amb difícil accés al crèdit. Aquestes darreres institucions normalment actuen en última instància, és a dir, quan el preu del mercat per finançar els estats, que és el tipus d’interès dels crèdits que han de pagar per finançar-se, és molt elevat i als estats els resultaria molt difícil fer front al pagament en un futur.
Cal destacar que tots els mal anomenats “ajuts” a països son crèdits, no son donacions com si ho son els diners públics que es donen i s’han donat als bancs espanyols. Moltes vegades als mitjans es refereixen a aquests crèdits com a “ajuds” quan en realitat, aquests tenen contraprestació econòmica i política. La diferencia principal és que els crèdits els has de tornar amb interessos, més o menys baixos segons el comprador, i les donacions no tenen contraprestació. Igual que quan una família accedeix a una hipoteca, els crèdits als estats requereixen que es garanteixi la devolució del deute. Aquí és quan entra en joc doncs la disputa de poders i la submissió dels estats en front els seus creditors.
Els creditors dels estats voldran assegurar-se que l’estat receptor d’aquests crèdits pugui fer front al compliment d’aquest, per a que això sigui així cal que l’estat disposi de suficients diners per a fer front a aquests pagaments, o com ells ho anomenen: “tenir les comptes sanejades”.
Els estats, europeus, i l’estat espanyol en concret és totalment dependent d’aquests crèdits que arriben al nostre país mitjançant els anomenats “bons de l’estat”. Gairebé diàriament a la premsa econòmica es fa referència a la “col·locació de deute” a mercats internacionals, aquesta premsa habitualment en destaca el tipus d’interès al que es fa la col·locació del deute o dit d’altre manera, quin interès haurà de pagar anualment per disposar d’aquests crèdits. El tipus d’interès pot ser una noticia preocupant, però ho és molt més que repetidament l’estat espanyol hagi d’emetre bons per poder-se finançar, independentment de quin sigui el tipus d’interès. El fet de finançar-se d’aquesta manera el que ens porta és a que l’estat disposi de diners futurs en el moment actual, ja que, el crèdit el que fa és això, poder disposar ara d’uns diners que hauràs de anar retornant poc a poc, en un futur, és a dir dels que no podràs disposar durant els propers anys. Un dels problemes es genera quan per fer front a les anualitats d’aquests crèdits, si aquests son d’una quantia considerable, has de recórrer de nou al crèdit, això, crea un cercle viciós molt perillós ja que els interessos a pagar s’acumulen i per tant el deute refinançat creix de forma exponencial. Dit d’una altre manera, pagues els crèdits demanant nous crèdits, pagant més degut a que cada nou crèdit té un tipus d’interès associat, de manera que el deute creix contínuament.
La dependència del crèdit obliga als estats a demostrar que seran capaços de fer front als pagaments futurs, és aquí on ens trobem doncs el que terme “donar confiança als mercats”. Aquest terme és actualment utilitzat com a excusa per dur a terme mesures que garantissin els pagaments dels crèdits als creditors. Les mesures sota aquesta “excusa” son moltes i molt variades, una destacada d’elles va ser la modificació de la constitució, de forma totalment antidemocràtica, duta a terme pel PSOE i el PP l’últim semestre del 2011, pel qual es prioritzaven a tots els nivells de les institucions públiques (Ajuntaments, CCAA...) el pagament dels crèdits que tinguessin vers les entitats bancaries i similars.
Arribats a aquest punt, no és difícil donar-nos compte que s’estan aplicant moltes mesures a nivell polític per donar aquesta “confiança als mercats” que han de servir per continuar endeutant-se a als tipus d’interès més baixos possible. El terme “deudocràcia” doncs ens ve a explicar aquesta situació, en la que els governs d’aquests països estan aplicant aquest tipus de polítiques per afavorir el reintegrament dels crèdits sense tenir en compte els efectes que tenen aquestes polítiques sobre la població i eludint normes i lleis que els puguin dificultar la seva modificació. Així doncs, el que ens ve a dir el terme de la “deudocràcia” és que els governs actuals estan al servei en primera instància dels seus creditors i en un segon terme hi resta la població, ja que la majoria, per no dir totes, les mesures que beneficiïn als creditors perjudiquen a la població (Retallades: Educació, sanitat... disminució de la inversió, pujada d’impostos i taxes, legislació preferencial...)
